“Lo sagrado, lejos de ser la persona,
es lo que, en un ser humano es impersonal.”
Simone Weil, La persona y lo sagrado, p.26
1
Aquestes paraules de Simone Weil assenyalen una qüestió fonamental que atenta directament contra les ànsies personalistes de la societat en la que vivim, que continúa i porta fins a l’extrem allò que ella ja va assenyalar: de quina manera el personalisme és el responsable de la crueltat i la injustícia.
No és possible confrontar la qüestió pedagògica sense pensar en la nostra capacitat per fer el mal. Qualsevol intent de posar a fora, en un monstre aliè, la possibilitat de fer el mal deixa a la pedagogia fora de joc. Pensar la pedagogia avui, passa, inevitablement per preguntar-nos per la capacitat política de l’ésser humà, per la seva responsabilitat social i relacional vers els altres.
Quan Simone Weil diu que el més important és adonar-nos d’allò que hi ha d’impersonal en nosaltres també és una manera d’interrogar-nos sobre el que és comú en nosaltres, sobre allò que no té nom i cognoms, que no és un jo que s’expressa, sinó que és un comú anònim que és l’essència del que som i és, precisament, aquesta essència la que ens confronta directament amb la nostra capacitat de fer el bé per l’altre, el bé comú.
Qualsevol espai educatiu hauria de preguntar-se per aquest comú, hauria de deixar en evidència que més enllà de qualsevol diferència hi ha quelcom que no és personal però que sí és polític que mereix d’un respecte per allò sagrat que amaga: la vida.
Si posem en el centre de l’acte educatiu no a l’alumne com una persona amb nom i cognoms, susceptible de ser desmembrat en diferents parts, analitzat per diferents professionals, que acaben desdibuixant allò que ell és, més enllà de les seves circumstàncies, és molt fàcil caure en psicologitzacions que no sempre són productives.
Cal explicar millor aquesta afirmació. Posar l’alumne en el centre ha implicat l’entrada de l’anàlisi del subjecte i de la seva identitat. L’ha atomitzat en certa mesura, encara que per analitzar-lo s’utilitzin persones del seu entorn familiar i social. Ha permès que en l’educació entrés una mirada terapèutica que, amb la millor intenció, que vol tenir una mirada holística i global cap a l’ésser que té al davant, pensant que si l’analitza des de tot allò que li falta, podrà ajudar-lo en el seu desenvolupament. Per tant, l’aprenentatge de continguts podia desplaçar-se en un segon terme perquè ja no és l’únic objectiu de l’escolarització. Ara, l’objectiu és ajudar el ple desenvolupament de l’infant.
És important tenir en compte que aquest discurs es troba en el bell mig de l’Estat perquè l’educació n’és un dels seus pilars en el desenvolupament dels ciutadans, però també, com a molts autors i autores han assenyalat, en el seu control. Què succeeix si el desenvolupament de l’infant ara és competència de l’estat? Què li ocorre a la família, als pares i les mares, com es desplaça el lloc que ocupa en relació a l’educació del seu fill/a? Doncs que, inevitablement, hi ha un desplaçament de responsabilitats i una mirada crítica des de la institució que de vegades sap, o fa que sap, què és allò que aquell infant necessita pel seu “ple” desenvolupament.
Certament, els continguts havien de mobilitzar-se perquè no donaven resposta a demandes més democratitzadores a nivell social. Però és important i cal pensar el paper de la pedagogia en aquest canvi de paradigma que ha optat per la psicologització de la institució.
Davant d’aquesta situació, la pedagogia ha de trobar la manera de dibuixar i redibuixar el sentit, la pràctica, els continguts i el com es relaciona amb aquest ésser que és el centre de l’aprenentatge. Ha de decidir des d’on mira l’infant. Si des del desenvolupament d’una identitat personal o si, en canvi, ha d’ajudar a desenvolupar allò comú que hi ha en tots nosaltres i que ens posa davant de la pedagogia com a manera de fer política. Això no significa que hagi d’oblidar crear les condicions necessàries i òptimes perquè l’individu es desenvolupi, sinó que ha de poder ampliar la mirada i prendre consciència de la importància d’estar contribuint a la reconstrucció d’una xarxa social molt malmesa pels pensaments i les pràctiques egocèntriques que s’articulen en els discursos dels media i de les xarxes socials.
Quina és la relació entre la teràpia i la pedagogia? Què és el que tenen en comú i què és allò que les diferencia profundament. És possible fer front a la pregunta sense preguntar-nos quines són les causes d’una societat amb unes polítiques que ens emmalalteixen perquè constantment aposten per l’atomització, la individuació, la recerca constant d’una identitat en front de les altres, que ens deixa soles davant de la nostra vulnerabilitat que sempre passa per l’emoció? El nostre taló d’Aquil·les són les emocions perquè són allò que ens fan susceptibles a la por social, al control, al desenvolupament de l’odi. Controlar les emocions de la població és controlar els seus instints i moviments. Al final, li teníem por al 1984 d’Orwell però qui es va imposar va ser el soma d’Un món feliç d’Huxley.
Així doncs, de quina manera l’ensenyament emocional ha de formar part del currículum? Es fa molt necessària una consciència política que englobi el diàleg al voltant de la responsabilitat de fer-nos fortes i conscients de les nostres emocions i de les eines d’autocura que necessitem per protegir-nos de la constant manipulació i no és possible abordar el treball emocional des de la psicologia en un context d’aula, perquè és un context on es juga la partida de la construcció de la xarxa social que permetrà o no la cultura de l’odi.