Pensar l’actualitat sempre és arriscat. Hi ha molts exemples de pensadors amb gran habilitat per interpretar el passat que es van equivocar enormement en els seus posicionaments polítics contemporanis. Però aquesta situació actual ens situa en un espai de present absolut que ens obliga a (re)pensar-nos.
Què li succeeix a la vida quan de cop i volta ha d’aturar-se? Que la nostra fragilitat es posa en el centre. Descobrim que, sense salut, no som res. El nostre cos és el centre de la nostra vida i cuidar-lo no és una opció, és un imperatiu. Cuidar-lo és polititzar-lo, dotar-lo de sentit col·lectiu. Pels nostres cossos passen els sistemes de producció i relació capitalista i són, precisament, causa de moltíssim malestar que se somatitza de diferents maneres, la més coneguda és l’estrès. Estrès que està relacionat amb diferents formes d’emmalaltir el cos, entre elles malalties autoimmunes que també es relacionen amb els trastorns alimentaris que ens provoca la indústria.
La nostra salut, el nostre benestar físic, i ara sabem que físic també vol dir mental (ment i cos estan completament entrelligats) depèn tant dels nostres hàbits i decisions individuals com de les possibilitats socials, econòmiques i polítiques.
Aquest virus ens descobreix la relació extrema que hi ha entre nosaltres i les altres: fins a quin punt estem connectades. I la prova és la quantitat de persones que es poden infectar quan el virus té possibilitats altes de contagi. Depenem constantment les unes de les altres. Descobrim amb horror que pensar en nosaltres mateixes de manera aïllada pot suposar que la nostra mare o la nostra sogra acabin contagiades. I això ens descobreix la nostra veritable natura: som éssers dependents. No només ho són els nens i nenes, les persones grans, les que tenen malalties, mentals o físiques, si no que totes som un ésser depenent.
És per això que descobrim amb horror la impossibilitat d’atendre la vulnerabilitat per un sistema que viu al marge de la vida, de les cures, de la natura, de les necessitats bàsiques de tot allò vivent. Com a éssers humans que som ens necessitem.
Aquest adonar-nos de la nostra màxima vulnerabilitat ens connecta amb una fragilitat que és creadora. Lluny del victimisme al qual ens pot dur la idea de necessitat de protecció, hem de transformar aquesta mirada assistencial cap a la vulnerabilitat i reconstruir-la com la nostra possibilitat creadora.
La nostra fragilitat és allò que ens posa en contacte amb la part impersonal de l’ànima de la que parla Simone Weil. La part impersonal que és alhora allò comú que ens connecta més enllà de la nostra individualitat, però que és respectuosa amb la nostra individualitat. Som éssers únics en el desplegament de les condicions de possibilitat humanes. Només des d’aquest centre al qual podem accedir a través del silenci interior és des del qual som capaces d’estimar-nos sense conèixer-nos. I aquesta capacitat d’estimar té a veure amb la possibilitat real de fer el bé i respectar-nos profundament.
Repensar la pedagogia passa per repensar l’escola i per destruir-la tal i com la coneixem. No és possible reformar-la, com no és possible reformar el món en el que vivim. Aquesta pandèmia ens duu a la casella de sortida. Ens diu i ens exigeix que ens adonem que la vida sempre ha d’estar al centre i ser respectuoses amb ella ens obliga a transformar la nostra relació amb el temps. I el temps, en una societat capitalista com la nostra, és el bé més preuat.
Però transformar la nostra relació amb el temps implica transformar la nostra relació amb el cos. Menjar bé requereix temps, moure’ns requereix temps, xerrar, cuidar les relacions amb les persones que estimem, dedicar-nos a allò que ens agrada i la nostra capacitat artística i reflexiva necessiten temps i silenci.
I són dues coses que l’escola tampoc té i són dues coses necessàries pel nostre benestar. Benestar totalment irrenunciable perquè té a veure amb la nostra possibilitat de viure.
Pensar el sentit de la pedagogia avui també passa per adonar-nos que som en tant que ens relacionem i que la qualitat d’aquesta relació repercuteix, directament, en la nostra salut. I que les condicions polítiques i econòmiques ens afecten molt més directament del que pensàvem.
Per mi, un dels aprenentatges d’aquesta pandèmia passa per la necessitat d’escoltar-nos. De poder estar presents davant de l’altre. Això significa renunciar a les inèrcies que, com sabem, en els ambients escolars són les capitanes del vaixell.
Repensar l’escola passa per imaginar-nos els centres educatius com a projectes col·lectius de vida, espais on sigui possible aprendre juntes, laboratoris creatius, espais on es pugui improvisar, imaginar i dotar de recursos, oferir als infants temps per fer i per equivocar-se.
La pedagogia ha de posicionar-se no pensant en el futur sinó en millorar substancialment el present. I això implica la idea radical d’abolir l’escola tal i com la coneixem.